Dia 24: Branson - Carthage

Permeteu-me començar el post d’avui felicitant a una personeta que celebra el seu primer aniversari. Jan, desitjem que siguis molt feliç i que no ens ho tinguis en compte (t’ho sabrem recompensar).

El vídeo de felicitació quedarà per nosaltres, però ja veieu que li tenim un pastís i tot amb les espelmes clavades en un baggel (el foc ens l’ha donat una de les noies de la neteja del motel)

Avui he descobert un nou electrodomèstic al menjador de l’esmorzar. M’he arribat a fer torrades i gofres (fins i tot amb la silueta de Texas), però mai m’havia fet pancakes com si estigues utilitzant una fotocopiadora.

És la cosa més fàcil del món, apretes el botó i als 15 segons la cinta transportadora en treu un amb la massa esponjosa com mai havia tastat.

Deixem Branson i canviem el paisatge, deixem les grans construccions per endinsar-nos encara més a l’Amèrica més profunda de la Ruta 66.

Fins i tot hem perdut la linia groga que ens ha acompanyat des de l’inici a l’esquerra de la carretera.

La Ruta 66 es va establir l’11 de novembre de 1926 amb un recorregut inicial de Chicago a Los Angeles atravessant 8 estats al llarg de 3.939km.

Va ser el principal itinerari dels emigrants que anaven a l'oest, especialment durant les tempestes de pols dels anys 30 i va sostenir l'economia de les zones que la carretera travessava.

La gent que va prosperar durant la seva creixent popularitat, va ser la mateixa que anys més tard va lluitar per mantenir-la viva quan va començar a construir-se la nova Xarxa d'Autopistes Interestatals dels Estats Units que feia millorar el recorregut. Així va neixer l’Historic Route 66.

Nosaltres tenim 6 dies per arribar a Fort Worth (Texas) i encara no sabem la quantitat de kilòmetres que farem per la Ruta ni fins on arribarem, ho anirem decidint sobre la marxa.

I comencem dinant en un restaurant recomanat per fer bon menjar a preus assequibles, el Alli’s Family Restaurant.

Demanem poca cosa, hamburguesa, spaguettis i lasagna, però els acompanyaments son com perquè vingui tot el poble. Sort que aquí t’ho posen per emportar i al vespre podrem seguir...

Atenció al menjar per 4 persones a uns 35€ aproximadament.

Uns 25km més a l’oest volem parar al Whitehall Mercantile, un lloc de records de la Ruta i andròmines diverses que amb el seu propietari fan que l’indret tingui molt d’encant. Però és tancat i sembla que la persona que ho porta ja no és el senyor gran que ens seguía per la botiga fa un parell d’anys per ensenyar-nos artilugis estranys i explicant històries sobre antics viatgers.

Tampoc hi ha el Sr. Gay Parita Sinclair, el propietari d’una de les benzineres històriques de la Ruta. Quan ell va morir es va fer càrrec la seva dona que malauradament tampoc hi és.

Però aquí hi trobem en George, un home que assegut en un sofà del porxo veu passar els díes tot escoltant la ràdio i rebent als viatgers que s’aturen davant de casa seva.

Encara manté tots els objectes dels antics propietaris i ens deixa passejar per tot l’espai sense cap problema. "Aquí hi ha una nevera on podeu agafar beguda, sou a casa vostra, però heu de signar al llibre de visites". Es la seva única condició.

Li comprem una gorra i una matrícula d’Oklahoma (nosaltres seguim a Missouri) i li demanem de fer-nos una foto amb ell que accepta encantat i que us ensenyarà en JC al seu post. També ens recomana un hotel on poder dormir aquesta nit.

La carretera de la Ruta està plena d’antics ponts que han quedat abandonats o poc transitats a causa de les millores en el traçat.

Els trobo tan autèntics que fàcilment puc imaginar-los transitats de carros i bestiar que omplíen el camí de vida i l’ambient de pols.

I arribem a Carthague, lloc on decidim passar la nit d’avui. Son les 7 de la tarda i ja s’ha posat el sol, poc a poc es va enfosquint el cel i ja no podrem veure res més si seguim.

Passem pel motel que ens ha recomanat en George i tot i que la Debbie-D, la senyora que ho porta, és molt amable i ens atén en espanyol decidim reservar en un Super 8, aposta segura d’habitació àmplia.

Encara tenim temps de passar pel Walmart a comprar sopar (i algún pantaló en el meu cas) i refer les maletes. Demà ens volem llevar aviat per aprofitar la llum del sol.

Atenció al sopar de gala:

Bona nit i fins demà!