Dia 26: Claremore - Stroud (Route 66)

Aquest matí tinc una missió, haig de rescatar al tiet d’una balena que se l’ha menjat.

Fa un parell d’anys quan vam passar per aquí ja ho va fer i ara hi ha tornat, sort que vam fer-ne un vídeo i en Marc sempre m’ajuda a cridar-lo. Li encanta mirar-se’l i evidentment l’haviem de repetir al veure que tornaríem a passar per Catoosa (si no us sap greu no us el posaré, les tonteríes es queden a casa)

Hugh Davis va construir-la el 1972 com a regal d'aniversari per la seva dona Zelta, que col·leccionava figuretes de balenes. Sembla que aquesta li va marxar una mica de les mans...

Originalment, l'estany que l’envoltava va ser només per a ús familiar, però poc després, el propietari va portar tones de sorra, va construir taules de pícnic, contractar socorristes i la va obrir al públic, fet que va fer que ràpidament es convertís en un lloc on refrescar-se, tant per als habitants locals com per als viatgers de la Ruta 66.

Un cop salvat el tiet de la balena menjatiets ja podem seguir el nostre camí cap a l’oest.

La propera parada és a Tulsa, davant del Golden Driller, una estàtua de 23 metres d’alçada i 19.700 kg de pes, que representa un treballador de l'oli.

Va ser construïda i situada de manera temporal per l'Exposició Internacional del Petroli del 1952 però a causa de la bona acollida que va tenir, l'empresa constructora va regalar-la a la ciutat que la va instal.lar davant del Centre d'Exposicions.

El Tally’s Good Food Café és un dels llocs històrics de la Ruta 66 i el nom no enganya: "good food" i a un preu molt raonable. La decoració dels anys 60 molt autèntica i el terra com una bassa d’oli literalment parlant. Em sembla estar caminant per una pista de patinatge, la feina és meva poder anar fins a la taula sense asseure’m a la falda de cap client.

Tot i això, la resta està molt net i hem menjat bastant bé.

A Tulsa mateix hi ha el Route 66 Historical Village, el que pretén ser un mini-parc temàtic del transport durant la Ruta, ara mateix en plena ampliació.

Aquí coneixem en Mike, Engineer Mike es fa dir. És una de les persones que s’encarreguen de la remodelació del vagó de mercaderíes i que pretén transformar-lo en una petita cafetería amb llar de foc.

També hi veiem una torre d’extracció de petroli de 154 metres d’alçada (la més alta de l’Amèrica del Nord) i un tren espectacularment gran.

D’aquí a un parell d’anys s’han proposat tenir l’estació, el tramvía i una avioneta entre d’altres coses.

Haurem de tornar-hi per veure les novetats i que l’Engineer Mike ens convidi a una xocolata calenta.

Uns kilòmetres més endavant, a Sapulpa, encara es pot veure el Rock Creek Bridge, un dels pocs ponts d’acer amb el terra de maons. Malauradament ja no es pot creuar ni caminant.

Aquests tipus de ponts es van popularitzar a mitjans de la dècada de 1800 i es van utilitzar fins la Segona Guerra Mundial, quan la tecnologia va canviar desenvolupant-se dissenys de formigó més estandars.

Ens queda una tirada encara fins Stroud on volem dormir. Aquests últims dies anem sense hotel reservat i a última hora quan ja sabem on volem passar la nit ens aturem al Walmart per fer la reserva i comprar el sopar per menjar-lo a l’habitació.

Hi ha qui prefereix fer les compres en carretó elèctric per estalviar-se el caminar...

Avui no hem afinat gaire la puntería, sembla més aviat l’allotjament de la Família Monster que un motel amb una puntuació de 7,70 a Booking. A més, el recepcionista m’agafa la targeta de crèdit i em demana que li anoti el Pin en un paper per fer el cobrament de la nit.

I què més! No sé si es feia el tonto o realment ho era.

I parlant de fantasmes... les cases ja comencen a tenir la decoració de Halloween posada. Si puc, un altre dia us en poso alguna més que n’hi ha que son al.lucinants.