Dia 28: Sayre - Childress (Route 66)

Avui hem conegut un personatge peculiar (i una mica sonat) de la Ruta 66, es diu Harley i viu a Erick. Va iniciar un negoci amb la seva dona Annabelle al 1986 i quan ella va morir al 2014 ha seguit explicant les seves històries als viatgers de la Ruta que paren per coneixe’l.

A dins ja hi trobem una parella de Donosti que també acaben d’arribar. Només entrar ja ens ordena posar-nos en un racó del local atapeït de cartells i ens entrega un dels rètols més antics de la carretera per immortalitzar-nos amb el telèfon.

Sembla que amb tothom fa el mateix, posa’t aquí i aguanta això, ara seu que et cantaré una cançó i després sortim a fora perquè quedi constància de com és el local per fora i així el pugui reconèixer com més gent millor. Em pots deixar propina, si vols, però no t’oblidis d’etiquetar-me al Facebook quan pengis la foto! (Per si el voleu buscar es diu Harley Annabelle)

Sap treure’s partit d’ell mateix, li falta una dent i porta una barba que fa molt temps que no veu una gota de sabó, però quan li demanes una foto et posa una expressió que el fa entranyable i li acabes deixant una propina.

Al sortir, ens convida a anar a casa seva, a l’edifici del darrera, ens diu que està obert i que tafanegem tot el que volguem. Ell no ens acompanya però la té plena de càmeres per treure’t les ganes d’endur-te algun record cap a casa.

Última parada per fotografiar-nos amb el cartell de l’estat, per fí entrem a Texas, The Lone Star State!

Aquesta bandera em porta molt bons records, em fa pensar que segurament sense ella no hagués conegut a una de les persones més importants de la meva vida... si... Pat... tu tambien tienes algo que ver en esto...

El Conoco Tower Station va ser construït el 1936, inspirat per la imatge d’un clau clavat a terra (que per cert, encara estic buscant). Va funcionar fins al 1990.

Aquesta antiga benzinera té una oficina d’informació amb mini-botigueta i una cafetería on ofereixen te o cafè gratuït que et pots fer tu mateix a la màquina.

Per suposat també hi ha aigua i una pila de barrets de l’època que et conviden a utilitzar amb cura.

I posats a repetir fotos i a buscar les 7 diferències, avui en tenim una a la benzinera Phillips 66 del poble de McLean.

Començo a pensar que hauríem de canviar el destí o almenys el recorregut de les nostres vacances...

Al Bug Ranch hi fa un vent com per sortir volant. El lloc cada vegada té més simptomes d’abandonament i només rep la visita de viatgers amb sprays que decoren els cotxes i tot el que troben al seu camí.

Els colors que li donen les diferents pintures fan que les fotos siguin molt alegres i que no hi hagi cap cotxe igual.

Nota: Necessito anar a comprar un pot d’spray per aquesta tarda.

I entrem a Amarillo amb la banda sonora de George Strait per ambientar-nos.

Els nostres càlculs horaris no han fallat i podrem parar a dinar al Big Texan on hi fan una carn espectacularment bona.

Aquí hi ha una manera d’atipar-te gratis, només has de menjar 2,5kg de filet, una amanida, 3 gambes arrebossades, una patata al forn i un panet en menys d’una hora, sinó et tocarà pagar 50$ (i endur-te el que no t’has pogut menjar en un tupper)

Quan arribem hi ha 2 nois que ho estan intentant asseguts en una taula més elevada que la resta i on hi ha els cronometres que indiquen el temps que els queda.

Sabem que ho intenten unes 150 persones al mes i que només ho aconsegueixen uns 10.

La idea no està malament, però preferim dinar racions normals encara que haguem de pagar.

Per cert que els 2 nois no ho han aconseguit tot i que teníem totes les esperances posades en el de l’esquerra.

I si al Bug Ranch hi feia vent, aquí també s’hi agefeix el fred. Impossible pintar sense que et quedi la jaqueta estucada de color blanc!

Però com que a tossuda no em pot ningú, al final aconsegueixo immortalitzar 2 noms que m’han vingut a la memòria abans de regalar l’spray que acabo de comprar per 1$ a uns nois que estaven disposats a pagar-ne 5.

Fem un parell de fotos més i necessitem refugiar-nos dins del Florenci per no agafar un refredat.

Aquí acaba el nostre camí per la Route 66, marxem direcció Fort Worth per trobar un Walmart i poder reservar hotel i comprar el sopar. Com més kilòmetres poguem fer avui, menys n’haurem de fer demà.